Romper el consenso : la izquierda radical en la transición (1975 - 1982)
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Madrid : Siglo XXI, 2016
ISBN 9788432317989

Malgrat que Franco morí al llit el 20 de novembre de 1975, el franquisme va morir al carrer: la mobilització a fàbriques, barris, universitats i carrers, impulsada pel Partit Comunista d'Espanya i per l'esquerra revolucionària; els diferents corrents marxistes, llibertaris, defensors de l'autonomia obrera i cristians anticapitalistes foren els que posaren la làpida damunt del dictador. Les organitzacions anticapitalistes van desenvolupar un paper decisiu en l'evolució dels moviments socials, des dels més forts com l'obrer, el veïnal, l'estudiantil, el feminista i el pacifista; fins als més petits com el d'alliberament homosexual, el de minusvàlids, l'ecologista o el dels presos comuns. En llur constitució defensaren diferents projectes polítics amb elements comuns, com la defensa d'una Ruptura amb la dictadura, la reducció de la pobresa i de les desigualtats, el final de la subordinació de les dones als homes, una sortida a la crisi que alleugés l'atur per mitjà de la creació d'ocupació i l'establiment d'una estructura territorial respectuosa amb les diferents identitats nacionals presents a Espanya. L'obra exposa la història dels milers d'homes i de dones que s'enfrontaren a la tortura, la presó o àdhuc la mort per a acabar amb la dictadura. Milers de militants que van intentar una altra transició diferent a la que finalment s'imposà i desembocà en una Democràcia similar a la dels països de l'entorn.

La "Otra" izquierda radical : el movimiento libertario en la Transición. Madrid, 1975 - 1982
Wilhelmi Casanova, Gonzalo

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 73-97)

En aquest text s'analitza la reorganització del moviment llibertari durant la Transició espanyola, amb una especial atenció a l'activitat desenvolupada a Madrid. A l'entorn del nucli central que era el sindicat CNT, l'univers llibertari estava format per petits grups variats i per iniciatives que van influir en la dinamització de diferents moviments socials i culturals. L'article repassa l'aportació llibertària en els diferents àmbits com el moviment obrer, la lluita dels presos comuns i la recerca de formes de vida alternatives.

Izquierda comunista y cambio político : el caso de la ORT
Treglia, Emanuele

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 47-71)

L'article examina l'experiència de la maoista ORT durant la Transició espanyola, prenent-la com a cas d'estudi per a poder comprendre millor les dinàmiques que han caracteritzat l'esquerra comunista en tal fase històrica. Es pren en consideració no només la política, sinó també l'actuació en el moviment obrer. El text es proposa així explorar els límits i les raons d'unes alternatives que van sortir vençudes del procés de canvi democràtic, com la recerca a ultrança de la Ruptura, la lluita contra el pacte social o la reivindicació d'un model constitucional diferent.

El Papel del Partido del Trabajo de España en la lucha por la autonomía de Andalucía
Santos Silva, Alejandro

Historia del Presente. (Madrid. Núm 24 (2014) p. 113-126)

En la segona meitat dels anys seixanta van sorgir a Andalusia potents reivindicacions en defensa de l'autonomia en igualtat de condicions amb les anomenades "nacionalitats històriques", amb la pretensió de donar cabuda a la seva greu situació socioeconòmica. L'article examina el paper exercit pel PTE en el procés autonòmic andalús, en relació amb les mobilitzacions impulsades gràcies als seus vincles estrets amb el moviment jornaler, així com amb les modificacions que la pròpia organització va experimentar en la seva caracterització d'Andalusia com a realitat política.

L'Últim esclat : Esquerra revolucionària, moviment obrer i canvi polític a Catalunya (1975 - 1979)
Sans Molas, Joel

Bellaterra : Universitat Autònoma de Barcelona, 2012

El present treball analitza les organitzacions de l'esquerra revolucionària en el context de la transició a Catalunya, entre la mort del dictador el 1975 i les primeres eleccions municipals de 1979. Emmarcat com un fenomen europeu, l'autor tracta la gènesi, consolidació i relació amb el moviment obrer d'organitzacions com ara el PCE(i) (més endavant PTE), l'MCE, la LCR o la OICE. En un segon apartat, analitza la praxi d'aquestes organitzacions en la conjuntura política d'ofensiva per part de l'oposició antifranquista que tingué lloc entre finals de 1975 i 1976, abastant així el seu paper en esdeveniments cabdals com ara la vaga del Baix Llobregat o la de Sabadell. Seguidament, també inscriu l'acció d'aquests grups en la nova conjuntura oberta el 1977, en què els sectors reformistes del règim semblen prendre la iniciativa en el procés de canvi polític. Finalment, analitza la posició d'aquesta constel·lació d'opcions polítiques enfront del nou marc democràtic i l'era dels pactes socials, que comportà la seva crisi.

L'Organització d'Esquerra Comunista en el moviment obrer : les Plataformes i Comissions Obreres Anticapitalistes (1971 - 1977)
Sans Molas, Joel

En: VIII Encuentro de Investigadores del Franquismo (CD-ROM). Barcelona : Centre d'Estudis sobre les Èpoques Franquista i Democràtica : Fundació Cipriano García, 2013.
ISBN 9788469586549

En els moments del canvi de dècada dels anys 60 als 70 es va viure l'aparició de diferents projectes polítics a l'esquerra del PSUC que plantejaven una alternativa revolucionària. Respecte del moviment obrer, hom va trobar-se amb la problemàtica de com afrontar el predomini del PSUC dins de Comissions Obreres i la seva política moderada que no compartien. Les organitzacions van seguir diversos camins. Algunes organitzacions van sortir de CCOO per crear projectes propis. Aquesta comunicació s'apropa a la política envers el moviment obrer dels Círculos Obreros Comunistas (COC) i l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC o OIC en les sigles en castellà, més conegudes), escassament estudiada. L'OIC va ser una organització de l'esquerra revolucionària formada el 1974 a partir dels COC i que va involucrar-se intensament en les lluites obreres. L'especificitat d'aquestes organitzacions és que van potenciar uns espais obrers alternatius a les CCOO, de caràcter no sindical i que unien les reivindicacions laborals i una política anticapitalista: les Plataformes o Comissions Obreres d'Empresa.

L'Esquerra revolucionària i el seu paper en la mobilització social i el canvi polític dels anys 70 : estat de la qüestió i alguns apunts per al seu estudi
Sans Molas, Joel

En: "Otras voces, otros ámbitos" : los sujetos y su entorno : Nuevas perspectivas de la historia sociocultural. València : Publicacions de la Universitat de València, 2015
ISBN 978-84-606-5875-7

Tot i ser, en el seu conjunt, la segona força política de l'antifranquisme després del PCE i del PSUC, les organitzacions de l'esquerra revolucionària han estat poc reconegudes en el relat històric sobre els anys 70 i la transició. En aquesta categoria, l'autor hi aplega les organitzacions marxistes que hi havia a l'esquerra del PCE i del PSUC; entre les més importants en el seu arrelament social el PTE, l'ORT, l'MC, la LCR, l'OIC i l'OCE-BR. En aquesta comunicació Joel Sans realitza un estat de la qüestió elaborat i crític de les visions que ha presentat la historiografia respecte aquestes organitzacions, reivindicant en la seva interpretació els seus papers i la importància que varen tenir.

Entre las instituciones y la movilización: la crisis de la izquierda radical durante la transición
Sans Molas, Joel

En: V Congreso Internacional de Historia de la Transición en España : Las organizaciones políticas. Almería : Universidad de Almería, (CD.), 2011, p. 649-665
ISBN 9788469490761

A l'hora d'analitzar el procés polític de la transició és d'utilitat considerar l'evolució de les organitzacions de l'esquerra radical i la relació d'aquestes amb la construcció del nou marc institucional. El conjunt divers de les organitzacions a l'esquerra del PCE i del PSUC s'havia situat com la segona força de l'oposició a la dictadura durant els anys setanta. Des de l'inici de la dècada s'havia produït un creixement sostingut de l'esquerra radical vinculat a l'increment de les lluites i a la radicalització política. El socialisme revolucionari estava guanyant una influència que no havia tingut des de feia dècades. Les principals organitzacions de l'esquerra radical (PTE, ORT, MC, LCR i OIC) van arribar a sumar conjuntament una afiliació significativa, d'unes 25 000-30 000 persones. Tanmateix, malgrat el seu arrelament, aquestes organitzacions no van ser capaces d'afrontar amb èxit els canvis polítics de la transició. Entre 1977 i 1981 moltes d'elles van desaparèixer. Les organitzacions que van sobreviure van haver d'afrontar una crisi d'orientació i de militància. Aquesta comunicació, a partir d'una mirada global documentada i una interpretació rica i complexa, tracta de dotar d'un marc interpretatiu a la crisi de l'esquerra revolucionària, tot proposant diversos factors explicatius i relacionant-la amb el canvi de context polític i econòmic, així com amb la baixada de la mobilització social.

La Violencia terrorista en la transición española a la democracia
Sánchez-Cuenca Rodríguez, Ignacio

Historia del presente. (Madrid. Núm 14 (2009) p. 9-24)

Gràcies a l'elaboració d'una base de dades sobre víctimes mortals de la violència política durant el període 1975-1982, aquest treball presenta informació quantitativa sobre la naturalesa, l'evolució temporal i distribució geogràfica del Terrorisme durant la transició a la Democràcia. Tracta, a més, d'integrar l'ocurrència del Terrorisme en el procés de transició, tot argumentant que la violència fou la resposta dels grups radicals als pactes entre els grups moderats de l'oposició i els reformistes del règim. Això explica, entre altres coses, que la gran onada de Terrorisme sorgís relativament tard, després de celebrar les primeres eleccions generals el 1977.

El Proyecto radical : auge y declive de la izquierda revolucionaria en España (1964 - 1992)
Roca, José Manuel

Madrid: Los Libros de la Catarata, 1994
ISBN 8487567630

En aquest llibre s'hi analitzen, des de diverses perspectives, la gènesi, evolució i declivi de les organitzacions que van enfrontar-se al règim franquista defensant diversos programes revolucionaris. En l'estudi s'hi aborden gairebé totes les organitzacions de l'esquerra radical, així com la relació que aquestes establiren amb el sindicalisme i el moviment estudiantil. Aquesta és, no obstant, una primera aproximació a un assumpte complex. El lector hi podrà trobar, a més d'una visió històrica, algunes reflexions sobre els canvis succeïts en la realitat social i en l'univers de les representacions simbòliques i polítiques, així com la repressió a la que van ser objecte el projecte radical per a transformar la societat.

Demasiado tarde (el anarcosindicalismo en la transición española)
Rivera Blanco, Antonio

Historia Contemporánea. (Bilbao. Núm 19 (1999) p. 329-354)

Hi ha un buit historiogràfic sobre l'Anarquisme durant la Transició espanyola. Aquest article pretén contribuir a superar aquesta situació i examina, en conseqüència, l'estat del món anarquista -tan important per al moviment obrer de l'Espanya de la Restauració i de la II República- durant els anys finals del règim i les primeres legislatures democràtiques. Així, hom fa atenció a la incapacitat de la CNT per a adaptar-se a la nova realitat espanyola, i s'estudia l'herència de l'Exili i les diferències ideològiques que, en darrera instància, forçaren l'organització a fer una tria complexa i difícil entre tres opcions: 1) el manteniment dels principis a costa de la marginalitat, 2) un canvi de rumb que potser hauria permès fer un sindicat efectiu però al preu de renunciar als principis i 3) la disgregació definitiva de l'anarcosindicalisme espanyol.

Orto y ocaso de la izquierda revolucionaria en España (1959 - 1994)
Pérez Serrano, Julio

En: Los partidos en la Transición : Las organizaciones políticas en la construcción de la democracia española. Madrid : Biblioteca Nueva, 2013, p. 249-289
ISBN 9788499406299

Aquest capítol incorpora una aproximació de conjunt força completa a la trajectòria de l'esquerra revolucionària espanyola durant bona part de la segona meitat del segle XX. L'autor agrupa els diferents partits per corrents ideològics, establint una divisió principal d'aquests en dos blocs. El primer bloc comprèn els partits que vénen del PCE: el primer maoisme amb el PCE (m-l) i el PCE (r), el segon maoïsme amb el PTE, l'OCE (BR), l'ORT i l'MCE, i la dissidència leninista i prosoviètica amb el PCE (VIII-IX Congrés), el PCOE, el PCT, les Cèl·lules Comunistes i el PCPE. El segon bloc comprèn els partits que vénen del Marxisme revolucionari: els corrents d'inspiració consellista amb l'AC, el POUM i l'OICE, les tendències trotskistes amb la LCR, el PORE, el POSI i el PST, i altres grups trostkistes. L'autor relaciona l'auge de l'esquerra revolucionària amb el procés de l'agudització de la lluita de classes a Espanya, entre l'inici de la liberalització econòmica i la culminació de la transició. El treball distingeix diverses etapes. La primera s'emmarca entre el procés de formació dels partits radicals des de finals dels anys cinquanta fins el 1973. A partir de llavors, una part d'aquests partits assumeix l'estratègia de Ruptura democràtica i difumina el discurs revolucionari, mentre que l'altra opta per una lluita armada sense recorregut. L'any 1977, des de la il·legalitat, la majoria d'organitzacions de la primera via participaren en les eleccions, tot reconeixent el triomf del reformisme; s'inicià llavors un declivi que el 1980 s'expressà en la dissolució dels dos principals partits maoistes. L'última batalla de l'Esquerra radical acabarà en derrota el 1986, amb la incorporació d'Espanya a la OTAN, condemnant les organitzacions supervivents, ja als noranta, a la desaparició.

Mito y realidad de la transición política española : una mirada desde la izquierda radical
Pastor, Jaime

En: La transició democràtica als Països Catalans. València : Publicacions de la Universitat de València, 2005, p. 229-237
ISBN 9788437062938

El treball defensa la rellevància, en els processos de transició, de l'acció col.lectiva i les opcions pràctiques en funció de les relacions de conflicte i negociació entre els actors socials per sobre de les determinacions estructurals o els plans preconcebuts per les élites. Proposa entendre la transició espanyola en termes de dialèctica entre el moviment antifranquista i la resposta pragmàtica d'un poder que no vol ser desallotjat per la força. Després d'una primera fase de "liberalització" a partir de la mort de Carrrero, bloquejada per la pressió social, la reforma Suárez aconsegueix legitimar-se socialment i a partir de 1977 el conflicte deixa pas a la negociació entre l'elit "reformista" i la de l'oposició, que es concreta en un seguit de pactes sobre el passat (oblit), el present (regles del joc per al sistema de partits) i el futur (monarquia, paper de l'exèrcit, unitat d'Espanya), als quals s'afegeixen, en el terreny social, els Pactes de la Moncloa. El resultat és, segons l'autor, l'abandó de la perspectiva de Ruptura i la realització de la reforma des de la legalitat. Els drets democràtics bàsics són establerts, però amb un seguit de restriccions i heretatges del passat, i amb la frustració de les expectatives de molts sectors participants en les mobilitzacions. Pastor reflexiona sobre el "fracàs de la Ruptura" i l'explica per la combinació de la recuperació de la iniciativa per part del bloc dominant amb les pròpies limitacions del moviment social. Això porta a un equilibri inestable que és aprofitat pel poder per, sota el xantatge del colpisme, arrossegar l'oposició al terreny de la negociació, amb la condició prèvia de la desmobilització. Sense centrar les responsabilitats en l'esquerra majoritària, l'autor afirma que la transacció és desigual: gran part de la vella elit manté les seves posicions de poder, mentre que el moviment opositor acaba desactivat.

Revolución, democracia y feminismo : las mujeres de la extrema izquierda en la transición
Moreno Seco, Mónica

En: Caminos de democracia : Ciudadanías y culturas democráticas en el siglo XX. Granada : Comares, 2014. p. 133-148
ISBN 9788490451885

En el si de l'oposició a la dictadura franquista a Espanya - i en el marc de protesta en tot el món occidental, el bloc comunista i dels processos de descolonització-, van sorgir agrupacions d'esquerra revolucionària o radical crítiques amb els partits comunistes. En territori espanyol, la lluita antifranquista va marcar profundament aquestes formacions polítiques, que es van gestar sota la repressió i la clandestinitat, i van haver d'afrontar el debat entre la revolució i el suport a la democràcia durant el procés de transició. Eren partits amb una elevada representació de dones en la seva militància, que van deixar una petjada notable en el moviment feminista del moment i que estaven interessades en les experiències de dones d'altres llocs del planeta. El present capítol aborda l'experiència d'aquestes dones militants a l'esquerra radical. En aquest sentit, analitza el paper de les militants feministes i el seu posicionament respecte al binomi democràcia-revolució. En un segon apartat reflexiona sobre l'interès creixent de les dones de l'extrema esquerra pel feminisme i com aquest es plasmà en la relació amb organitzacions d'altres països. Finalment, conclou que l'aportació d'aquestes organitzacions i de les dones que hi militaven en l'extensió d'una cultura democràtica resultà important. Així mateix, destaca la centralitat del compromís polític i feminista en la trajectòria de moltes d'aquestes militants. Pel que fa a les relacions internacionals, l'impuls internacionalista generà una creixent atenció a les situacions de les dones del Tercer Món, davant l'oblit per part d'altres organitzacions. Més endavant, ja a la dècada dels vuitanta i davant del desdibuixament de qualsevol perspectiva revolucionària, moltes d'aquestes dones de l'extrema esquerra van abocar els seus esforços als moviments socials, especialment el feminista.

Derechas y izquierdas en la España postfranquista
Molinero Ruiz, Carme

En: Historia de las culturas políticas en España y América Latina : Del franquismo a la democracia, 1936 - 2013. Zaragoza : Marcial Pons, 2015. p. 361-394
ISBN 9788415963769

En aquest capítol els autors analitzen les cultures polítiques d'esquerres i dretes en l'Espanya postfranquista, tot prioritzant la relació entre cultures i idees polítiques. Així, les cultures polítiques majoritàries de les esquerres s'haurien compromès ja sota el franquisme amb l'objectiu de l'establiment d'un règim democràtic que assegurés la sobirania popular, el lliure exercici de les llibertats i drets fonamentals i una forta sensibilitat per la dimensió social. En aquest sentit, en constitueixen un exemple paradigmàtic les formulacions del PCE d'un socialisme pluripartidista i democràtic. Així mateix, el PSOE hauria virat d'una hàbil combinació entre radicalisme discursiu -que li permetia obtenir un espai propi a l'esquerra antifranquista- i moderació pràctica al programa de "modernització", més reformista que socialdemòcrata.

Salir de los márgenes sin cambiar de ideas : pensamiento radical, contracultural y libertario en la Transición española
Mir García, Jordi

Ayer. (Madrid. Núm 81 (2011) p. 83-108)

Els sectors que poden ésser qualificats com a contraculturals, underground, llibertaris o radicals no s'han incorporat a la història de la Transició que s'està escrivint. S'argumenta la necessitat de fer-ho per a poder entendre millor què passa i valorar les aportacions que s'han realitzat des d'aquests àmbits en pro de la transformació d'Espanya. Una contribució a la història dels intel·lectuals en aquesta direcció des de la perspectiva de la història de les idees permet atendre les propostes, reflexions i consideracions que es van elaborar amb la intenció de participar en el debat públic del moment i contribuir a la construcció d'una nova societat.

La Izquierda revolucionaria de ámbito estatal, de los sesenta a los ochenta : una brevísima historia
Martínez i Muntada, Ricard

Viento Sur. (Madrid. Núm 126 (2013) p. 108-118)

Aquest article és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

A la izquierda de lo posible : las organizaciones revolucionarias durante el tardofranquismo y más allá
Martínez i Muntada, Ricard

En: Resistencia ordinaria : La militancia y el antifranquismo catalán ante el Tribunal de Orden Público (1963 - 1977). València : PUV, 2012

Aquest capítol és una breu i documentada síntesi sobre la història de l'esquerra revolucionària durant el franquisme i la transició a l'Estat espanyol. Situant els contextos polítics internacional i nacional que la determinen, així com la seva persecució per part del Tribunal de Orden Público franquista, descriu les trajectòries de les principals organitzacions que en van formar part. Així, hi són presents el PCE(m-l), el PCE(i) (que després esdevindrà el PTE), BR, la ORT, la LCR, l'MCE i l'OICE. Compta amb algunes propostes interpretatives a mode de conclusió.

Pan, trabajo y libertad : historia del Partido del Trabajo de España
Martín Ramos, José Luis

Barcelona : El Viejo Topo, 2011
ISBN 9788415216957

El Partido del Trabajo de España, com en general les organitzacions de l'esquerra revolucionària que no van aconseguir tenir representació parlamentària, han estat objecte d'escassos treballs historiogràfics; especialment de molt poques publicacions, però també de poques investigacions acadèmiques, encara que aquest últim aspecte s'està reactivant recentment com una línia més en el marc de l'expansió de les investigacions sobre la dictadura franquista i la Transició. Per això agafa especial rellevància aquest llibre, que pretén narrar la història d'un partit que va ser importat i va tenir influència en els anys setanta, encara que després els resultats electorals no coincidissin amb les expectatives que havia aixecat el partit dins i fora de si mateix. D'aquesta manera, José Luis Martín Ramos tracta sobre els seus inicis; Manuel Gracia analitza la recuperació i la transició d'un grup tancat, amb vocació minoritària, a un partit clandestí que buscava desenvolupar una política de masses; Marta Campoy s'ocupa de l'aplicació d'aquesta política de masses en la fase final del franquisme i Ramón Franquesa dels esdeveniments en la Transició i el període final. A cavall entre la investigació i els records de militància, aquest és un llibre peculiar, en el qual cada un dels autors aporta els seus propis matisos mantenint en línies generals la unitat en la perspectiva i la interpretació. Peculiar, però d'imprescindible lectura per tots aquells que, anant més enllà de la historia "oficial" del final de la dictadura i la Transició, vulguin conèixer el que realment va succeir durant aquells dies, sovint tràgics però plens d'esperança.

La Nueva izquierda feminista : ¿matriz de cambio político y cultural?
López Romo, Raúl

Ayer. (Madrid. Núm 92 (2013) p. 99-121)

Partint del cas del moviment feminista, en aquest article s'analitza en quina mesura la nova esquerra ha contribuït al canvi polític i cultural en l'Espanya recent. L'esquerra radical es va moure entre la continuïtat (velles referències doctrinàries) i la ruptura (l'èmfasi en nous subjectes transformadors i formes de vida). Pel que fa a les relacions de gènere, des del darrer terç del segle XX s'ha produït una autèntica revolució cultural. Ara bé, aquesta darrera no va ésser impulsada únicament pel ja dit sector polític, atès que en alguns aspectes, l'esquerra tornà a valdre's de dialèctiques binàries (burgesos contra proletaris, homes contra dones) per a comprendre una societat creixentment complexa.